Rafeef Ziadah. 2011. United Kingdom (Great Britain). vo English. s Spanish. 5’
“Escribí este poema cuando las bombas caían sobre Gaza.. (...) Él me preguntó: “Srta. Ziadah. ¿no cree usted que todo se arreglaría si dejasen de enseñar tanto odio a sus hijos? (...). Busqué dentro de mí la fortaleza para ser paciente. Pero la paciencia no está en la punta de mi lengua mientras las bombas caen sobre Gaza. La paciencia simplemente se me ha acabado. Pausa. Sonrisa. Nosotros enseñamos a vivir, señor. (…) Estos no son dos bandos iguales, ocupantes y ocupados, y un centenar de muertos, dos centenares de muertos, un millar de muertos. ¿Hay alguien ahí fuera? ¿Habrá alguien que escuche? Desearía poder plañir sobre sus cuerpos, desearía simplemente poder correr allí, a cada campo de refugiados y coger en brazos a cada niño, taparles los oídos para que no tuvieran que escuchar el sonido de las bombas el resto de sus vidas, como me pasa a mí. Hoy mi cuerpo fue una masacre televisiva. Nosotros enseñamos vida, señor. Nosotros los palestinos nos levantamos cada mañana para enseñarle al resto del mundo Vida, señor.”
He asked me: “Ms Ziadah, don’t you think that everything would be resolved if you would just stop teaching so much hatred to your children? (...). Pause. I look inside me for strength to be patient but patience is not at the tip of my tongue as the bombs drop over Gaza. Patience has just escaped me. Pause. Smile. We teach life, sir! (...) These are not two equal sides: occupier and occupied. And a hundred dead, two hundred dead, and a thousand dead. (...) Is anybody out there? Will anyone listen? I wish I could wail over their bodies. I wish I could just run barefoot in every refugee camp and hold every child, cover their ears so they wouldn't have to hear the sound of bombing for the rest of their life the way I do. (...) Today my body was a TV’d massacre. We teach life, sir. We Palestinians wake up every morning to teach the rest of the world life, sir.” “Vaig escriure aquest poema quan les bombes queien sobre Gaza. [...]
Ell em va preguntar: ‘Srta. Ziadah, no creu vostè que tot s’arreglaria si deixessin d’ensenyar tant d’odi als seus fills?’ [...] Vaig buscar dins meu la fortalesa per ésser pacient. Però la paciència no és a la punta de la meva llengua mentre les bombes cauen sobre Gaza. La paciència simplement se m’ha acabat. Pausa. Somriure. Nosaltres ensenyem a viure, senyor. [...] Aquests no són dos bàndols iguals, ocupant i ocupat, i un centenar de morts, dos centenars de morts, un miler de morts. Hi ha algú aquí a fora?, hi haurà algú que escolti? Desitjaria poder plànyer els seus cossos, voldria simplement poder córrer allà, a cada camp de refugiats i sostenir a cada nen, tapar-los les orelles perquè no haguessin d’escoltar el so de les bombes per a la resta de les seves vides, com a mi em passa. Avui el meu cos és una massacre televisiva. Nosaltres ensenyem vida, senyor. Nosaltres els palestins ens aixequem cada matí per ensenyar a la resta del món vida, senyor.”
